El que segueix a continuació és el relat d’una conversa que vaig tenir de petit amb el senyor Arnau, pescador, jubilat de feia anys. L’Arnau no sabia nedar. Jo pensava que era una llegenda.

-Com pot ser que un treballador de la mar, dins d’una closca de nou, flotant sobre la mar indiferent, no tingui el coneixement més bàsic per a sobreviu- re? És com ser pagès i no saber caminar sobre la terra.

-No, no ho es. Si caus en terra, no t’enfonses en la profunditat del subsòl. A l’aigua, sí. Si caus, el millor és ofegarse com més aviat millor. No vols patir, al mig del mar. Movent els braços com un gos en una piscina. Alimentat per la fe que et trobaran. Cal acabar amb el patiment com més aviat millor.

-Senyor Arnau, i si al cap d’uns minuts o unes hores el troben… i si salva la vida?

-Noi, pensa que quan un pescador cau, no cau arran de platja ni tampoc amb la mar calma. Si cau, ho fa en un mar embogit.

-Ja, però i si el salven?

-Cagondena! Hauríem begut oli, doncs.

-Ja ho entenc, en realitat és com ser pilot d’avió i no poder volar.

-Al meu vaixell n’hi havia un que, a part de no saber nedar, tampoc li agradava el peix. Com se li diu a això? Una paradoxa? Bé, segur que hi ha gent que treballa collint coliflors i no els agrada menjarne.

-Ja, però com a mínim no s’ofegaran al mig del fang en un dia de pluja.

-Tu saps nedar?

-Sí.

-Però segur que mai has nedat en alta mar, no?

-Mai.

-I la coliflor, t’agrada?

-La detesto. Digui’m una cosa, un continua essent pescador després de jubilarse, quan ja no entra a la mar ni pesca res més?

-Ets un pescador retirat, sí. Igual que un metge és metge després de jubilarse. Però un muntador d’una fàbrica, no es jubila i continua essent un muntador. Potser és la diferència entre ser el que fas i fer el que ets, bàsicament. No m’agrada parlar amb nostàlgia, però quan els de la meva generació, de petits, agafaven una feina ja no la deixaven fins que es jubilaven. Vosaltres aneu d’una cap a una altra, mai podreu saber el que és devoció. I el mateix us passa amb les dones. Nosaltres n’escollíem una i era per a tota la vida. Vosaltres no, vosaltres us comporteu com a pescadors amb les dones.

-Nosaltres, com pescadors amb les dones? I els pescadors, com es porten amb les dones?

-No ho sé, només n’he tingut una. Hi ha coses que només la gent que s’ha criat en un poble de mar pot entendre. La sensació que sempre saps per on queda la mar. No té perquè ser veritat, igual és en una altra direcció, però la sensació la seguim tenint.

El senyor Arnau te el cos envellit, la pell es com un paper tornassol que en lloc de mostrar el PH mostra l’edat. Se’l veu cansat. Té nostàlgia del noi jove que podia passar dies a la mar, mullat, amb les mans gelades? La fusta sota els seus peus sempre en moviment?

-Nostàlgia, no. L’únic que vull es tenir temps per veure com envelleixo amb tranquil·litat. Vull ser conscient d’aquesta decadència. Sense presa, sense mar. Quan camino pel passeig del mar, el terra es mou, tot es mou. l’única cosa que sembla estar quieta és la mar. Fa temps que tinc la sensació d’ofegarme a la terra ferma. Cotxes, motos, camions, gent i més gent. A la mar, això no passa.

-Com és un dia normal per a vostè, ara?

-Em desperto com sempre ho he fet: a les 4 del mati. Passo mitja hora pensant perquè collons m’he de despertar si ningú m’espera enlloc. Prenc un cafè

-Com és un dia normal per a vostè, ara?

-Em desperto com sempre ho he fet: a les 4 del mati. Passo mitja hora pensant perquè collons m’he de despertar si ningú m’espera enlloc. Prenc un cafè i un got de vi. I m’assec al balcó, a veure com surten les barques del port.

El senyor Arnau no sap nedar, diu que quan és a la mar se sent allunyat del desig material, fràgil a les mans de la natura, despullat davant la mar. Només ell i ella. Amb la pell amb regust de sal, com una escarxa fina, com la flor de sal.

Els retrats de Sal a l’adn converteixen l’espectador en el mar, per una estona veiem els pescadors com la mar els veu, fràgils, innocents, impotents, despullats de tota llei humana. Cada cop que un nou visitant vegi les imatges, hauria de ser com un nou dia a la mar.

Frank Kalero

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *